Hi ha somnis que no marxen. El meu és veure néixer un sistema de salut a Catalunya Sud —Ebre, Camp i Penedès— que sigui tant eficient com humà: una primària forta i desburocratitzada, hospitals comarcals amb carteres clares, un hospital terciari integrador, i la URV com a motor de docència i recerca. És possible. I és el moment.
Vaig començar a imaginar aquest model mentre era director dels serveis sanitaris del Camp de Tarragona. No era una fantasia: era l’experiència acumulada a passadissos d’hospital, quiròfans i reunions de planificació. Cinc anys després de jubilar-me, el somni persisteix perquè respon a una necessitat real: organitzar millor allò que ja tenim per oferir una atenció de més qualitat, més propera i més sostenible.
Les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona i el Penedès són casa meva. A Santa Bàrbara vaig néixer i vaig créixer; al Camp em vaig formar com a cirurgià i gestor; el Penedès l’he estimat gràcies a mans amigues. Tres territoris diferents però complementaris, amb prou massa crítica humana i econòmica per pensar i decidir amb mirada pròpia dins del país i d’Europa.
La proposta Catalunya Sud. Regió del Coneixement, impulsada des de la URV, fa de pont entre la realitat i l’ambició. Parla d’educació, recerca i innovació com a eixos de progrés, i d’unir actors (administració, universitat, empreses, societat) per prioritzar reptes concrets del territori. En salut, això vol dir governança compartida, decisions basades en dades i resultats, i una xarxa assistencial coherent.
Un bon sistema sanitari serveix a tothom (equitat), resol problemes que importen (efectivitat) i pot continuar fent-ho demà (sostenibilitat). Catalunya Sud té la mida adequada per executar aquesta visió: prou gran per a especialitzar-se, prou propera per a no perdre el focus en les persones.
La primària és el cor. Si batega bé, tot circula millor. Cal desburocratitzar-la, donar-li recursos ajustats a la realitat i autonomia per organitzar-se. Hospitals comarcals amb carteres clares i connectats a un hospital terciari integrador que doni suport i formació continuada. Tot plegat sota el paraigua d’una universitat que impulsi la recerca i la docència.
Governança regional, participació ciutadana, transparència i rendició de comptes són imprescindibles. Decidir amb dades i amb la gent. Adaptar-se a les diferències territorials sense perdre equitat. Cuidar els professionals, invertir millor i evitar duplicacions.
Si no fem res, continuarem amb burocràcia excessiva, fragmentació i talent que marxa. No és un desastre, però és mediocre. I la mediocritat, en salut, es paga en temps, angoixa i, a vegades, vides. Per això torno al principi: per què no? Per què no una Catalunya Sud per fer les coses amb ambició serena, mesura i respecte a les persones?
Un sistema sanitari que rendeix comptes, amb primària forta, comarcals ben definits, terciari integrador i universitat motor. Un sistema que pugui mirar qualsevol ciutadà als ulls i dir-li: som aquí i ho farem bé. Per què no, Catalunya Sud?
